Lo lògic, en parlar de pintura, seria referir-se al nostre germà gran, en Pep, que va dedicar tota la seva vida a I'art que ja el feia trontollar de petit. I, per contra, hauríem de referir-nos al Dret, a la Jurisprudència, en parlar d'en Lluís. Però vet aquí que ens trobem amb quadres d' en Lluís. Uns quadres que ens mostren el perfil d'un home enamorat de la terra, la família, les arts ...

Quan va començar a pintar en Lluis? Per què era capaç de passar-se hores i més hores en aquell estudi que s'havia montat al pis de la Pedrera dibuixant, emulant tendències, disfrutant com qui més a evocar amb carbó o pinzells la silueta de Granyena, els ulls de la seva filla Sílvia, el rictus d'un somriure, les netes, la Carmen, un balcó gaudinià ...

Jo crec per que a casa nostra tots estàvem una mica "tocats" ... en el bon sentit de la paraula, es clar! Erem els Roca-Sastre una família un xic peculiar. I segons alguns amics hi influïa el fet de viure a La Pedrera. El pare, alt i prim com un fuet, enamorat del Dret (una perillosa "rival", segons li confessava a la mare) i al mateix temps un apassionat de l' Art. Li agradava tocar el piano a quatre mans amb la mare, peces romàntiques i poc complicades, afició que heretaria amb rotunditat el meu germà Ramon , capaç de delectar-te amb la Tocata i Fuga de Bach com amb un improvisat Jazz.

Els primers estalvis com a notari, el pare els va invertir en pintura. A més de la música, també li agradava provar amb els pinzells. I quan podia quedar-se uns dies de descans a Granyena, el seguíem camí de Gramuntell fins que trobava el paisatge que volia pintar.
I no oblidem la Literatura. La nostra casa estava plena de tota mena de lIibres i sempre n'arribaven de nous. I diaris, i revistes, i...Val a dir que tant en Pep com en Lluís es van estrenar en alguns d'aquests lIibres com a dibuixants, a les vores de les pagines, a la contracoberta ... mentre en Ramon tocava el piano i jo m'iniciava en la poesia.

Per tant, jo crec que en Lluís sempre va portar I'afecció --que no vocació-- de la pintura dintre seu. Afecció que va trigar a poder fer realitat, primer per les oposicions a notaries, una llarga, dura però fructífera experiència. Després per l’estada a diverses poblacions com a notari. Fins que es va instal.lar a la Pedrera, al pis de sobre de casa nostra, i allí potser I'esperit gaudinià va tornar a fer de les seves.
Li agradava ensenyar els seus últims quadres al nostre germà Pep i demanar-¬li la seva opinió com a pintor de prestigio "Què en penses d'aquest Braque, o d'aquest Kandinsky?, Oi que ho semblen?", deia entusiasmat i rient en Lluís.

I ara, tot repassant la gran quantitat de dibuixos, guashes, olis ... penso, més ben dit n'estic segura, que en Lluís era un home feliç; pintant, donant forma als seus records, als seus temes més estimats: la família, el camp ... Granyena, naturalment, i fins i tot una perdiu. "La meva perdiu" com ell mateix va escriure, o "La meva taula de treball", "El meu paisatge" ...

Sempre dibuixava o pintava de memòria. Els bons records eren el seu material d'inspiració. I hi posava tota la tendresa, algun cop amb una esgarrapada d'ironia, d'aquell sentit de I'humor que tant ens agradava a tots. Com quan viatjava amb en Pep i les respectives famílies i portava una mena de diari a on, en comptes de lletres, deixava que fossin els seus dibuixos els que ho expliquessin. Jugant una mica amb les paraules, podríem dir que en Lluís va ser fins i tot notari amb el llàpis i els pinzells, deixant-nos una molt peculiar "fe notarial" del seu món , de la seva vida, deis seus "istmes" ...

Alt i gegantí, llangardaix de terra endins, segur que en aquest moment seria un home feliç.

ELVIRA ROCA-SASTRE MUNCUNILL

_{Paraules que va pronunciar la seva germana Elvira a les exposicions de pintura del Sr. LLuís Roca-Sastre Muncunill.}

_{Retrat de Ramon Maria Roca Sastre. Exposat a la Sala de Cultura del Col.legi Notarial de Barcelona. Fet pel seu fill Josep Roca-Sastre.}

^{Oli sobre tela}

_{Retrat de Lluís Roca-Sastre, del seu germà Josep Roca-Sastre .
Oli  sobre tela.
1973}